ACTIVITAT 4

LA INVOLUCIÓ DEL JOC ALS ESPAIS URBANS

Abans d'emprendre el camí cap a la creació i la realització del nostre projecte, vam informar-nos sobre les visions que oferien els experts en relació a aquest tema, com també si hi havien artistes que el treballessin. I el resultat va aportar-nos una gran sorpresa, la descoberta del gran Tonucci.

A partir d'aquest projecte, he pogut posar en pràctica els coneixements adquirits al llarg d'aquesta assignatura, tals com la recerca de referents per dur a terme una activitat, o l'ús de recursos diversos per treballar artísticament des del respecte, i aportant aprenentatges significatius als infants.

Amb tot això he pogut treballar de forma crítica la situació actual de l’ocupació de l’espai, tot relacionant-ho amb el joc infantil i els canvis soferts al llarg dels anys.

A continuació podeu llegir el que sento en relació al meu carrer, després de tants anys sense trapitjar-lo, tal i com ho feia diariament quan era petita.

"Aquesta imatge és el reflexa de la infància que vaig tenir, rodejada de gent que m’estimava, amics amb qui compartir les mil i una experiències, i El carrer, que ens donava tota la llibertat i la felicitat que qualsevol nen pogués desitjar en aquella edat.
En aquest carrer, hi vivíem molts infants, que tot i agrupar-nos en funció de la franja d’edat corresponent, tots plegats gaudíem d’un espai, espai obert a la imaginació, l’alegria, el joc, l’experimentació, el saber, la innocència, etc. En ell hi passàvem tantes hores com hi podíem, i tot i així sempre ens eren insuficients, insuficients per a acabar la història que havíem creat, insuficients per poguer arribar on mai abans ho havíem fet, insuficients per parlar tantes descobertes increïbles del dia a dia, insuficient per...
Amb el pas del temps El carrer, que 30 anys enrere va ser un espai de vida i felicitat, s’ha reduït a una simple via de pas, on no s’hi veuen nens amb bicis, patins o pilotes, on no s’hi escolta el riure descontrolat d’un infant, i on no s’ha d’anar amb compte amb el cotxe perquè en qualsevol moment pot aparèixer un nen de darrera la cortina del senyor Oliva.
Avui dia el carrer ha perdut el pols contra la tecnologia, de manera que des d’ell només hi podem veure els reflexes de les televisions, on els infants hi juguen dia i nit a batalles tant reals com les que vivim a diari en el món que ens envolta. Ara, quan plou, ja no has de sortir amb compte de casa perquè els infants s’hi han instal·lat, agrupats en els portals en formes incomprensibles perquè tots hi càpiguen, jugant a parejitas, al Monopoli, o al Conejo de la suerte. Molt enrere i oblidat, per qui no ho ha viscut, han quedat les ocupacions del carrer pels sopars d’estiu, les festes de Sant Joan, els Carnestoltes, els Nadals, els aniversaris, etc.
Com és possible que un espai on hi ha hagut tanta vida es converteixi en un simple pont entre la vida quotidiana i la vida familiar? Com podem quedar-nos amb les mans creuades quan veiem que la infància ha perdut la possibilitat de gaudir, compartir i aprendre amb els amics? Com? No ho sé, però sé que la infància que em van donar els meus pares, al permetre’m compartir tants moments inoblidables en El carrer, junt amb els meus amics no té preu, i no la canviaria per una d’aquestes màquines que a tants nois ha aïllat del món real."